Des que vaig trepitjar l'escola el dia 1 de setembre, i més especialment des del dia que els nens i les nenes també hi van posar els peus, tinc la sensació que les vacances d'estiu queden molt, però que molt lluny.
Que he viatjat al Japó, que hi he viscut multitud d'experiències, que he fet més de 3.000 quilòmetres entre trens, autobusos, metros, vaixells-transbordadors, tramvies més els respectius 20.000 de l'anada i tornada en avió... Tot això, sembla part d'un passat remot.
Quan comences l'escola, encara que només vulguis començar per fer-hi una capbussada, t'hi acabes endinsant plenament. I la dedicació, la constància i la motivació que van de la maneta d'aquesta feina t'acaben fent perdre la noció del temps.
Des del 7 de setembre comparteixo els meus dies de nou del matí a cinc de la tarda amb vint personetes a les quals resulta senzill arrencar somriures, que respiren il·lusió i innocència i amb qui els minuts i les hores em passen volant com si fos una ràfega misteriosa allò que fa moure les busques del rellotge. I ara, que penso en aquestes personetes potser sí que torno a sentir el Japó a prop, i recordo grups d'escolars al temple principal de la ciutat de Nara, acostant-se als cèrvols sagrats que hi havia voltant pels afores. Què semblants eren aquells nens, tot i ser d'un altre país: com a nens, n'hi havia que s'acostaven als cèrvols de forma temerària i d'altres que només els guaitaven de reüll, però a la majoria s'hi reflexava la curiositat de la descoberta de l'entorn. Però també què diferents: els recordo esquerps i poc sociables, defugint el contacte amb els desconeguts. I penso en la sort que tinc, que tenim... que la nostra cultura no reprimeixi, per norma, l'expressió de les emocions.
Nens i nenes al voltant d'un cèrvol a Nara, tots amb la mateixa gorra. [Agost'10]
