MatsumotOOOOOOOOOO!!!!

Ahir, de camí cap a Kyoto vam fer parada a la ciutat de Matsumoto: un castell espectacular ens hi esperava.

La lletra, al Japó, amb dibuixets entra!

Des de la nostra humil perspectiva de viatgeres, sembla que la vida quotidiana del japonès - de la japonesa encara més- està infectada de normes. Si bé és cert que una gran part ajuden a la convivència en un territori superpoblat, n'hi ha que tan sols es justifiquen per la pròpia necessitat de la norma. Quan els veus caminar per una estació, per exemple, semblen formiguetes, o ovelles del ramat, que es sorprenen - i s'espanten- quan el turista fa algun moviment inesperat encara que per a nosaltres sigui una fotesa.

Aquestes normes estan penjades pertot en format cartells, i la fascinació dels japonesos per tot allò "bonic", "mono" els porta a dissenyar cartells d'allò més dolços per a una gran varietat de les normes que els regeixen.

Un exemple és aquest cartell que vam trobar només entrar a l'Onsen de Kakunodate (diferent al del Ryokan on ens hem allotjat, més auster però tan interessant o més que l'altre, ja que ens vam poder barrejar amb les iaiones autòctones) on en Yutarou explica de forma molt i molt entenedora com comportar-se en un Onsen. Per a nosaltres va ser útil perquè era el primer Onsen al que anàvem, però... crec que si ja ho sabés... veure tanta norma m'acabaria asfixiant. Encara que la disfressin d'entranyable perquè sembli tot més "kawai". És la versió oposada del "la letra con sangre entra" però la finalitat continua sent explícita.

Amics imaginaris / Sozo no tomodachi

Els Mishima sempre tenen raó.

Potser tu mai has tingut un amic imaginari...

Ninot gegant del Doraemon a la botiga de la TV Asahi

Aquests micos no són pas tontos [Jigokudani yaen-koen]

A la majoria de gent li agraden els llocs tranquils i relaxants, encara que sigui tan sols un dies a l'any. Molta gent aprofita alguns dies lliures per visitar spas ja siguin urbans o hagin de fer quilòmetres per anar a algun poble perdut. És cosa bona pel cos i per la ment.

Els micos no són pas tontos i també els agrada aquest "rotllo".

Aquest matí ens hem llevat i, després d'un esmorzar japonès que no hem pogut acabar-nos (amb prou feines l'hem tastat, qüestions de xoc cultural) l'home gran del Ryokan ens ha dut en cotxe fins l'inici del camí que porta al parc dels micos. Anata wa shintetsu deshita. (Ell ha estat molt amable). Des d'allà hem caminat una estona i un cop pagada l'entrada ens han sorprès els primers micos campant al seu aire, estirats al terra, jugant i netejant-se les puces. Hem vist com es banyaven a l'Onsen a l'aire lliure i al riu, i també com la Mos sobrevivia a l'atac vacil·lant d'un "babymico" emprenyat perquè ella no respectava la distància de seguretat.

A la tornada, de camí a l'autobús... hem ensopegat amb un temple que semblava aparegut per pura màgia.

Demà ja marxem cap a Kyoto, prèvia parada a Matsumoto!

Durant el camí hem trobat cartells d'avís amb les . que hi podíem trobar, inclosos els de perill per serps verinoses.

Una mona entre micos

Temple de Kogyoji

Onsen de yasumimashita! / Hem descansat a l'Onsen

Ara mateix són a punt de tocar les 12 i no se sent ni una ànima. Som a Yudanaka, un poble petit de la prefectura de Nagano, famós per una colla de micos que es banyen a Onsen. Ens allotgem a un Ryokan de 100% japanese style, en una habitació amb vistes a la muntanya, on hem pogut descobrir (ho sospitàvem, ho vam descobrir, i ara aquí ens reafirmem) que la tecnologia japonesa és un mite. Per poder-me conectar a internet he hagut de veure com a la iaiona mestressa del ryokan sacsejava el mòdem wifi al més pur ritus sintoista; finalment, ha trucat el seu fill qui m'ha acabat deixant el seu. Però ara ja està tot solucionat i he pogut conectar el PC de les Mos.

Només arribar, ens han informat que a les nits d'estiu fan una petita revetlla a la plaça del poble i hem decidit acostar-nos-hi. Si no fos perquè hem fet el camí fins la placeta amb els ulls oberts, pensaríem que ens havíem teletransportat a algun poble d'aquells per on passava el programa Grand Prix de la televisió espanyola, amb paradetes de joguines per a nens molt cutres incloses. Una imatge pintoresca que per a molts pocs passaria per característica del Japó, però que no deixa de ser, al cap i a la fi, part de la seva essència. La nit d'avui consistia en una demostració de màgia en què, les meves companyes, hi han vist el llautó, mentre jo "flipava" amb la música de ritme rumbero/organillo amb què acompanyaven el "show". Ens hi hem estat una estona i després...

... hem tornat al Ryokan i hem inaugurat l'Onsen a l'aire lliure. Això sí que és una experiència altament recomanable. En acabar, ens hem posat la Yukata (una mena de kimono lleuger per a l'estiu, com una mena de batí) i au! ja tenim el dia fet!

Plaça del poble

L'Onsen del Ryokan a l'aire lliure

A l'habitació vestides amb la Yukata

Viatge a l'època dels samurais

Després d'Hokkaido vam anar cap a Morioka, on hem dormit les darreres dues nits. Ahir al matí vam agafar el tren a l'estació en direcció a Kakunodate, un poble de la prefectura d'Akita, i en menys d'una hora ja hi érem.

Kakunodate és famós pel seu districte samurai "Uchimachi" conservat amb molta cura des de fa 380 anys i pels jardins i cirerers (sakura) que el guarneixen.

Per visitar-lo vam llogar unes bicicletes per uns tres-cents iens per persona.

El primer que vam fer va ser visitar la residència de la família Ishiguro, on ens van fer una breu explicació en anglès de les estances de la casa i vam poder veure alguns objectes exposats com katanes o armadures. La segona visita va ser la casa museu de la família Aoyagi. En acabar de veure el barri, vam comprar el dinar i ens el vam menjar amb la calma a la vora del riu Hirokinai.

Carrer principal d'Uchimachi (Kakunodate)

Entrada de la casa de la família de samurais "Ishiguro"

Joc d'ombres que utilitzaven a la sala de dormir per imaginar que eren al riu

Sala d'estar

Versió de les "Geta" (sabates tradicionals) per caminar damunt la neu

Armadura de samurai

Katanes

Jardins de la residència de la família Aoyagi

Vaig preguntar qui era però no m'ho van saber respondre. Aquestes carrosses les utilitzen a les celebracions tradicionals i tenen relació amb el sintoisme

Em va encantar aquest autobús tunejat amb flors de cirerer i una nena bonica

ほかいどう: OTOTOI / ABANS D’AHIR

Divendres al vespre, quan vam arribar a Hakodate i vam deixar les motxilles al “Supa hoteru” vam anar a fer una volta per veure com era la nit a la ciutat. Tot i que té gairebé dos-cents mil habitants, Hakodate té un ambient tranquil i relaxat que vam agrair molt després de tants dies al gegant Tòquio.

De seguida vam trobar una placeta que donava entrada a uns carrers petits on es

congregaven diferents restaurants: tots ells petits i que cuinaven algunes especialitats.

Tots feien molt bona pinta, però ens vam acabar decidint pel de Tempura. Vam sopar

tempura, soba i shabu-shabu, una carn que has de col·locar en un bol d’aigua bullint i

després sucar en una salseta perquè agafi bon gust. Els cambrers eren molt macos, i

la gent se’ns anava acostant per preguntar-nos d’on érem, etc. Va ser genial practicar

japonès amb gent simpàtica, no em pensava que aconseguiria entendre’m amb la

gent. Tot i que també ens va incomodar l’actitud d’alguns homes que anaven molt

beguts i que van resultar ser molt masclistes i irrespectuosos.

Al matí, ens vam llevar aviat i vam caminar en direcció al barri de Motomachi, amb el

Hakodate-yama (334 m al darrere). Vam pujar-hi en telefèric, que tenia una gran estabilitat i

va fer el recorregut en 2 minuts: enginyeria japonesa. Allà, vam comprovar com el

rotllo “Kawaii” arriba a totes les coses de la vida nipona: ens vam fer una foto posant

les cares en un cartell del telefèric animat.

La tornada fins a l’estació la vam fer en tramvia, després de comprar una mica

deteca per dinar al supermercat. Una estona de botigues, vam entrar a una de roba

guapíssima on vam trobar una noia molt simpàtica amb qui també vaig poder tenir una

conversa en japonès i ja vam fer via cap a l’estació a agafar el tren cap a Sapporo.

Bars petits amb terrassa

Memoria historica

Sabatilles a les portes de les cases

Tramvies a Hakodate

Pujant el carrer els nostres ulls es troben inesperadament amb aquest temple

Vistes de Hakodate des de la muntanya

Estan bojos per tot el que es KAWAII, i nosaltres ens deixem arrossegar de pressa

Tot és possible?

Com que en aquest país llunyà sembla que tot és possible, val més que anem amb compte no fos cas que en Kitano sortís de l'anunci, cobrés vida en el cos d'un desconegut, i ens segrestés perquè protagonitzéssim una nova Battle Royale.

Densha de kimasu / Anem en tren

Després de l’ensurt d’haver-nos equivocat de dia vam poder aconseguir arreglar les coses i, malgrat haver perdut unes quatre hores, vam continuar la ruta planificada. A les 12:56h vam agafar el tren Hayata a l’estació de Tokyo central fins a a Hachinohe, on vam canviar de tren – Super Hakucho- per anar a Hakodate, la nostra destinació. Tant la primera part del trajecte com la segona van durar tres hores, així que en sis hores en total vam creuar mitja illa de Honshu, vam travessar el mar i vam recórrer un tros petit del sud d’Hokkaido fins a Hakodate: prop de 900 quilòmetres.

Sendai

Morioka

Morioka no eki / Estació de Morioka

La gràcia del viatge és que, com que Honshu i Hokkaido són dues illes diferents, el tren ha de travessar la distància de mar que les separa per un túnel sota el mar i terra anomenat Seikan. Això m’havia despertat expectatives però la veritat és que no vam notar res, tret que durant poc més de 20 minuts el tren estava envoltat de foscor absoluta.

Tot i que el temps va passar ràpid, si volíem saber en quin moment del trajecte estàvem, podíem mirar-nos això:

Hokkaido e ikimashita / Hem vingut a Hokkaido

Quin començament de dia!

Quan ens llevat aquest matí, no ens imaginàvem com es capgiraria la cosa. El cas és que el fet d'estar de vacances i viure al marge del calendari ens ha fet perdre el nordla noia i hem oblidat el dia en què vivim. Per això, ens hem confòs fins tal punt que se'ns ha esborrat del cap que avui teníem reservat seient per marxar a Hokkaido.

No ha estat fins a les 10 que, quan érem a punt de deixar l'alberg per visitar el barri veí de Ueno, la noia de recepció ha vingut a l'habitació a preguntar-nos si marxàvem avui. De seguida li hem respost amb un "no" molt convincent, però després de la seva insistència... i havent consultat la graella de la ruta... hem vist que se'ns havia anat l'olla i havíem perdut la noció del temps: avui havíem de marxar cap a Hakodate.

Hem fet la bossa en temps rècord i hem volat cap a l'estació de Tokyo central on hem pogut reservar seient per al tren de les 12:56. En menys de 6 hores hem fet prop de 900 km, fins arribar a la ciutat de Hakodate, a l'illa més septentrional de l'arxipèlag japonès.

Un cop a l'estació de Hakodate, on som ara, hem reservat seient per al tren que demà ens durà fins a Sapporo, i això és el que hem pogut veure a l'oficina on hem fet la reserva: un rellotge del Doraemon molt "omoshiroii" (divertit).

La crònica del nostre primer shinkansen la publicaré demà. Ara és tard i toca dir: Oyasuminasai.

Kyou watashi wa 4 ji ni okimashita / Avui m'he llevat a les 4 de la matinada

Quan l'alarma del mòbil ha trencat el silenci de l'habitació, eren les quatre de la matinada. Ens hem aixecat amb els ulls entreoberts i després d'una dutxa regeneradora hem sortit del hostel camí del metro. La parada més propera al nostre allotjament és la de Tawaramachi, de la Ginza line, on hem pres el "chikatetsu" tot fent intercanvi de línia a Ueno fins aTsukiji.

Qui vol visitar la llotja de peix de la ciutat ha de matinar: totes les guies informen que per poder assistir a la subhasta de peix cal arribarcom a molt tard a quarts de sis, ja que a les 6:30 ja acaba.

Hem caminat el tros des de la parada de Tsukiji molt de pressa, i aviat hem reconegut les imatges que havíem vist del mercat: una explanada de camions amb un munt de carros motoritzats que serpentegen línies invisibles mentre transporten peix des d'un costat a l'altre.

Amb molt de compte de no ser atropellades i esclafades per un d'aquests carros que circulen sense cap norma, hem arribat al davant d'on es fa la subhasta. Hem pogut veure com els compradors envoltaven uns homes que a crits, devien recitar els preus proposats. Això ha durat poc, però. La veu rogallosa d'un home irrespectuós i amb cara de pocs amics ens ha fet fora amb un japonès que s'entenia perquè el llenguatge corporal era indiscutible: fèiem nosa!

Hem girat cua durant una estona, i ens hem col·locat en un altre punt on ningú ja no ens ha fet fora. Des d'allà, hem pogut veure el ritme frenètic d'una jornada laboral que comença molt aviat i que executen homes d'edats molt diverses. Ens ha sorprès veure la quantitat d'homes grans - passaven dels 60 anys- que treballaven tant com un jove de vint-i-quatre. La majoria estaven concentrats en la feina, i tot i que posant-nos en el seu lloc entenem que deu ser molest rebre visitants mentre es treballa, hem pogut despertar petites simpaties tot dient "ohayou gozaimasu" (bon dia) amb un somriure a la boca.

Després, i abans de marxar, hem fet una volta per les parades del mercat on es vénen peixos i crustacis d'una infinita varietat, sense relaxar-nos perquè el perill de ser atacada per un carro era sempre inminent.