“Fubuki, per la seva banda, no era el diable ni Déu: era una japonesa.
No totes les nipones són boniques. Però quan una entre elles es posa a ser bonica, les altres no tenen més remei que aguantar-se. [...]
Finalment, i per damunt de tot, perquè una bellesa que ha resistit tantes cotilles físiques i mentals, tantes obligacions, esclafaments, prohibicions absurdes, dogmes, asfíxia, desolacions, sadisme, conspiració, silenci i humiliacions, una bellesa així, doncs, és un miracle d'heroisme. [...]
No: si cal admirar la japonesa -i cal fer-ho-, és perquè no se suïcida. Conspiren contra el seu ideal des de la més tendra infantesa. Li van esmunyint guix cap a dins del cervell: "Si als vint-i-cinc anys no estàs casada, tindràs bones raons per passar vergonya", "si rius, no seràs distingida", "si el teu rostre expressa un sentiment, és que ets vulgar", "si esmenten l'existència de pèl públic damunt del teu cos, ets immunda", "si un noi et besa la galta en públic, ets una meuca", "si menges de gust, ets una truja", "si t'agrada dormir, ets una vaca", etc. Aquests preceptes serien anecdòtics si no incriminessin l'esperit."
QUÈ EN PODÍEM ESPERAR...
d'una societat que segrega els sexes en diferents vagons de metro a les hores punta? si han de protegir les dones dels abusos dels homes que matinen per anar a treballar? d'una societat que posa pedaços, gira el cap i fa que no veu res?
A ningú li sorprendria el que vam veure a les platges del Marroc l’estiu passat: dones musulmanes vestides fins al coll, amb mocador i damunt del mocador una gorra de sol, mirant des de la sorra com el marit i els fills gaudien, en banyador, de banys a l’aigua. Molta gent en diu masclisme, d’això, públicament i sense pensar-s’ho dos cops. És el masclisme visible.
Abans d’arribar al Japó, ja teníem informacions que ens feien sospitar que no ens adreçàvem precisament al paradís de la dona alliberada. Tampoc nosaltres venim d’aquest pretés paradís. Però NO m’esperava això.El que els primers dies em semblava “divertit” com a part d’un frikisme més mite que una altra cosa, ha acabat per semblar-me denigrant.
Les noies, al Japó, viuen 100% (parlo de la majoria, no de tothom) pendents del seu aspecte. Algunes mostres d’això són:
· La quantitat de botigues de productes de bellesa que hi ha per tot arreu, i la varietat de productes. Fins i tot a qualsevol botiga de 24 hores tenen alguns productes de bellesa bàsics (per a elles, no per a mi).
· Moltíssimes noies aprofiten els viatges al metro o al tren per posar-se boniques: retocar-se el maquillatge, pentinar-se o per senzillament contemplar la seva bellesa sota una ombra de narcisisme (o d’inseguretat?).
· La moda femenina imperant és: cabell marró tenyit (elles el tenen foscot, foscot), pestanyes postisses (les d’algunes són tan exagerades que, la bellesa que aconsegueixen és proporcional a la por que em desperten) i maquillatge estil “nina de porcel·lana).
· Una de les aficions de les adolescents, i no tan adolescents, consisteix a fer-se fotos en el típic “fotomatón”. Però al Japó no són cutres ni decadents, sinó molt molons i amb opcions de “tunejar” les fotos amb dibuixets tan kawaiis com cursis. La gràcia d’aquestes cabines de fotos és que tenen unes llums molt blanques que aconsegueixen que surtis a les fotos més guapa que ho ets ala realitat i també tenen alguna història que et fa més gran els ulls.
· Els lavabos dels centres comercials i d’algunes estacions tenen una part amb miralls (a part dels lavabos per pixar i de les piques per rentar-se les mans) exclusivament tenir cura del propi aspecte.
Per a mi, una cosa és ser presumida i voler estar bufona, i una altra cosa aquesta dependència respecte a l’aspecte físic i l'obsessió d'estar sempre “estupenda”, que en el seu cas és tan artificial que cansa.
Em pregunto si per a elles, tots aquests sacrificis valen la pena.
Però és clar, jo m'ho pregunto però... elles... s'ho pregunten?
